05 de juliol 2008

9 mesos i dos dies pero ja a la meva estimada Barcelona/ 9 meses y dos dias pero ya en mi querida Barcelona

Dues hores sol separen Munic de Barcelona però el viatge es fa també llarg, molts nervis. Per fi recullo la maleta i surto per la porta d´arribades i com no, la meva família esta allà, mai em falla, amb uns cartells de tots els noms que he anat utilitzant al meu blog durant tot aquests mesos...Miki Chang, Miki Sabaidee, Miki Dundee...i per acabar de rematar-ho em posen un collar fet amb fuets, jeje, genial!!!
Han estat en total 9 mesos i dos dies, o el que es el mateix, 278 dies fora de casa, anant d´un lloc a l´altre. I no m´ha passat res físicament, de moment. Tinc amics que tenen dengue, s´han trencat algo, els han robat la moto de lloguer, el vaixell on anaven s´ha enfonsat.... ja us explicaré. Peró tots be, per sort també.
Uns pensareu, tiu, pero com t´has atrevit a fer aixo sol?? Doncs res mes lluny de la realitat. Encara que viatjava sol, sempre he estat amb gent i en aquest temps he fet amics que es com si ja els coneixes tota la vida. Jo soc sol un "amateur" de motxilero, en serio. M´he trobat gent que viatjava feia 4 anys, altres que han anat de França a Laos en bicicleta, altres que dormen a les platges...
He tingut moment molt bons i no tan bons però sempre "palante". He vist coses i llocs que sol he vist a la tele o que no les podia ni imaginar. Coneixo una mica mes de la historia dels països on he estat i us puc dir que algunes vegades es una historia tràgica. He conegut gent local i a Cambotja em va "tocar" la pobresa. La veritat es que tenim molta sort, moltisima de viure aquí. A vegades ens preocupem de que no ens podem comprar una camiseta o que no podem anar de viatge o que el tren arriba tard, i alguna gent es preocupa si tindrà menjar per demà.
En el meu blog he intentat explicar les coses com soc jo, de forma senzilla i divertida. Espero que , els que l´heu anat seguint, l´hagiu trobat interessant i potser heu sentit el mateix que jo en algun moment ja que volia compartir les meves experiències amb vosaltres. Si mes no, ja sabeu que no heu de fiar-vos de dues xineses que volen practicar angles amb vosaltres, jeje.
Se que he viscut sensacions i moments que no es tornaran a repetir si mes no d´igual manera per això i per tot el que he viscut em sento afortunat. Si em pregunteu que si ja em quedo definitivament us contestaré que de moment estic aquí, sa i estalvi, sense un euro però aquí feliç i content. Que millor que estar a Barcelona amb la família i els amics.
Sol hi ha una cosa que em penedeixo del meu viatge, sol una...no haver començat a viatjar fa 15 anys!!!
.
Dos horas solo separan Múnich de Barcelona pero el viaje se hace también largo, muchos nervios. Por fin recojo la maleta y salgo por la puerta de llegadas y como no, mi familia esta alli, nunca me falla, con unos carteles de todos los nombres que he ido utilizando en mi blog durante todo estos meses...Miki Chang, Miki Sabaidee, Miki Dundee...y para acabar de rematarlo me ponen un collar hecho con fuets, jeje, genial!!!
Han sido en total 9 meses y dos días, o lo que es lo mismo, 278 días fuera de casa, yendo de un lado para el otro. Y no me ha pasado nada físicamente, por el momento. Tengo amigos que tienen dengue, se han roto algo, les han robado la moto de alquiler, el barco dónde iban se ha hundido.... ya os explicaré. Peró todos bien, por suerte también.
Unos pensaréis, tio, pero como te has atrevido a hacer esto solo?? Pues nada mas lejos de la realidad. Aunque viajaba solo, siempre he estado con gente y en este tiempo he hecho amigos que es cómo si ya los conoces toda la vida. Yo soy solo un "amateur" de motxilero, en serio. Me he encontrado gente que viajaba hacía 4 años, otros que han ido de Francia en Laos en bicicleta, otros que duermen en las playas...
He tenido momento muy buenos y no tan buenos pero siempre "palante". He visto cosas y lugares que solo he visto en la tele o que no las podía ni imaginar. Conozco un poco mas de la historia de los países dónde he estado y os puedo decir que algunas veces es una historia trágica. He conocido gente local y en Camboya me ha "tocado" la pobreza. La verdad es que tenemos mucha suerte, muchisima de vivir aquí. A veces nos preocupamos de que no nos podemos comprar una camiseta o que no podemos ir de viaje o que el tren llega tarde, y alguna gente se preocupa si tendrá para comer por mañana.
En mi blog he intentado explicar las cosas como soy yo, de forma sencilla y divertida. Espero que , los que lo habéis ido siguiendo, lo hayais encontrado interesante y quizás habéis sentido lo mismo que yo en algún momento ya que quería compartir mis experiencias con vosotros. Al menos ya sabéis que no teneis que fiaros de dos chinas que quieren practicar ingles con vosotros, jeje.
Se que he vivido sensaciones y momentos que no se volverán a repetir al menos de igual manera por esto y por todo lo que he vivido me siento afortunado. Si me preguntáis que si ya me quedo definitivamente os contestaré que por el momento estoy aquí, vivito y coleando, sin un euro pero aquí feliz y contento. Que mejor que estar en Barcelona con la familia y los amigos.
Solo hay una cosa que me arrepiento de mi viaje, solo una...no haber empezado a viajar hace 15 años!!!
.
Miki Escolies

1 comentari:

Anònim ha dit...

Benvingut a Barcelona!!! Ha sigut com un part,i al final el nen ha arribat bé!!
Ara a prepara el próxim!!!


Maribel